Bon dia, bona tarda o bona nit!
Un cop ens hem endinsat en les bases tècniques de la psicomotricitat, que us sembla si ens fiquem en les bases teòriques? Ara us parlarem de la seva evolució, i en el pròxim post dels autors més rellevants en aquest disciplina.
Parlar de l'origen de la psicomotricitat representa saber el significat del cos al llarg de la història, des de les primeres civilitzacions als nostres dies. Hauríem de parlar de Descartes, de Krishaber, de Van Monakow, de Bonnier, de Mayer Gross, de Ernest Dupré, entre d’altres, però ens quedem que al començament del segle XX es va introduir el terme psicomotricitat en el curs dels estudis de la debilitat motora en els malalts mentals.
A Europa el desenvolupament de la psicomotricitat es va produir d'una manera desigual i va rebre també aportacions d'autors nord-americans i soviètics. Per exemple a Alemanya es desplegà com una disciplina científica vinculada a les ciències de l'educació física i l'esport, mentre que a la resta es relacionava el terme psicomotricitat amb a la debilitat motora i a la rehabilitació d’aquesta. Al 1947 es crea el primer servei de reeducació psicomotriu de la mà de Julián de Ajuriaguerra.
A Espanya és inicialment un instrument de canvi en les escoles que s'ha expandit amb facilitat en l'àmbit educatiu. Va arribar a través d’obres d'autors francesos, de realització d'accions formatives, entre altres. A l’any 1980, a Madrid, va ser la celebració del Congrés Internacional de Psicomotricitat.
Actualment, al 1995 va néixer a Alemanya, el Fòrum Europeu de Psicomotricitat a partir d'una reunió de representants d'aquests quinze països europeus: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, França, Holanda, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, República Txeca, Suècia i Suïssa. En aquesta reunió, es va decidir de celebrar el I Congrés Europeu de Psicomotricitat l'any 1996 a Alemanya, on es va redactar la definició de psicomotricitat.
“Basat en una visió de la persona, el terme psicomotricitat integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensoriomotrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un context psicosocial. La psicomotricitat així definida té un paper fonamental en el desenvolupament harmònic de la personalitat.
Partint d’aquesta concepció es desenvolupen diferents formes d’intervenció psicomotriu que troben la seva aplicació, qualsevol que sigui l’edat, en els àmbits preventiu, educatiu, reeducatiu i terapèutic.
Aquestes pràctiques psicomotrius han de conduir a la formació, a la titulació i al perfeccionament professionals, i han de constituir cada cop més l’objecte d’investigacions científiques.”
